El viatge que estic fent a l’Índia, com el que hi vaig fer l’any 77, està esdevenint una mena de pelegrinatge, un camí a la recerca d’alguna cosa que no és ben bé la que aparentment havia motivat el viatge. O potser sí, perquè, en el fons, en el motiu del viatge ja hi havia aquesta recerca inconscient.
Sortir de l’ambient conegut, de la manera habitual de veure el món, ens dona una visió de la realitat lleugerament diferent. Cada dia es presenta com una descoberta, com una disponibilitat a deixar-se sorprendre, sense saber ni en quin moment ni a través de què o de qui.
En aquesta nova rutina em vaig trobant amb desconeguts que aviat m’aporten alguna cosa que tenia en ment buscar; a d’altres soc jo qui tinc el rol actiu sense buscar-lo. Inesperadament em trobo mantenint converses plenes de sentit, que de vegades m’ajuden a percebre alguna cosa que no havia vist, i d’altres soc jo qui em trobo responent a preguntes, sorpresa de la capacitat de respondre com ho estic fent. És un intercanvi constant, l’ajuda mútua en acció.
Mentre van passant els dies, d’una manera diferent de com els havia imaginat, mentre es van multiplicant aquestes trobades improvisades que vaig fent al llarg del camí, es va configurant una mena de pelegrinatge amb un aire quasi sagrat.
Perquè hi ha un munt de factors que em permeten veure una mena de sacralitat en les noves situacions en què em trobo. Els dies s’omplen de rituals nous, com la cita inexcusable amb la sortida i amb la posta del sol, que em connecten amb la meravella de la vida, amb la banda sonora d’infinitat d’ocells, tots expressant l’alegria o l’agraïment per aquest nou espectacle tan majestuós, alguns amb insistència, d’altres més discrets.
L’obertura a la vida que implica un viatge com aquest fa que m’obri a mi mateixa, a una dimensió més àmplia dintre meu que la que habitualment percebo, més alegra, més fluïda. Sento que he obert la mirada, la ment, el cor. Em sento acompanyada per tot, per la llum, per la vegetació, pels companys ocasionals. Em sento potenciada, estimada per no sé què.
M’adono que, sense proposar-m’ho, tinc una actitud d’entrega, de rendició, de confiança, acceptant el que va emergint com un descobriment, com un motiu de meravella, d’admiració, d’agraïment.
Sobre la marxa, veig que es van produint tot de canvis, quasi sense avisar, quasi imperceptibles, però amb una sensació visceral de continuar sent jo mateixa, de notar que el meu ésser no ha anat enlloc. Aquesta sensació, que normalment ignoraria, en aquest viatge (o en aquest pelegrinatge) té una presència constant que és com una intuïció de la realitat.
I malgrat la sensació de continuar sent jo mateixa, la que torna no és la que va marxar. Potser això podria ser el que s’anomena un viatge iniciàtic, perquè és una mena d’iniciació a una nova manera de veure, d’estar, que transforma.
Hola, Glòria. Sempre és interessant el que expliques, però el que més m’encanta és la teva capacitat per viure la vida i em això no vull dir que jo no em consideri afortunat per viure el que visc i com ho visc, però penso que lo teu és en un altre dimensió.
Tú ets un esser lliure i jo també però menys. Ara bé. el projetce de vida realitzat, i que encara no he acabat, m’ha permès fer coses fabuloses, però ja saps, sempre volem més i no es pot tenir tot. Llegir el que dius em permet volar. Gràcies
Ah, les fotos potser son masa pesades i ha costat que es carreguesin.
Em fas riure, Albert, amb el “I tu més!” Gràcies.
Hola, Glòria
M’ha arribat el que expliques.
Hi ha viatges que et canvien, vaig anar a l’Equador fa anys i el contacte amb la natura, (Amazònia, Illes Galápagos) va produir un abans i un després a la meva vida.
Vaig venir a la meditació, fa uns quinze dies, m’assec amb confiança a les teves sessions, i tinc la intuïció que he començat un viatge, cap a l’interior.
Es reflecteix en la teva mirada que el teu pelegrinatge ha sigut transcendent. Transmets pau i alhora una vitalitat, que et dona estar present.
Continuaré venint sempre que pugui.
Et dono les gràcies des del cor per acompanyar aquest nou temps.
Una abraçada.
Moltes gràcies, Glòria, per les teves paraules i per la teva confiança.
És bonic llegir-te, veure que a poc a poc vas fent un camí profund que ens mostres com si “no res”, on dones i et donen , on vas descobrint i vas mostrant.
Segueix, flueix …..
Gràcies, Isabel. És un plaer saber que hi ets.
Ohhh Glòria… m’ha atrapat la senzillesa i alhora la profunditat de les teves paraules al expressar la teva experiència! Convençuda que amb aquesta capacitat de viure-ho … que més dona si és la Índia o Collserola…
Abraçada
Sança