Fa temps que faig el que puc per assistir a retirs de meditació bastant llargs. Recordo que, en acabar molts dels retirs de 5 dies que feia habitualment, pensava que m’hauria agradat continuar; tenia la sensació que just em començava a acostar a alguna cosa diferent.
En aquest moment de la meva vida tinc la sort que em puc permetre fer-ne de més llargs perquè tinc la disponibilitat de temps, econòmica i l’experiència.
Aquest estiu he tingut l’oportunitat de fer tres retirs, d’una setmana cadascun, tots seguits, amb mig dia de descans entre l’un i l’altre.
Ha estat en un castell de la Borgonya al nord de França.
Un retir com aquest, de 21 dies, per a mi actualment és com un retir d’entre 3 i 5 dies, però amb tot ampliat: les meditacions dels primers dies tenen totes les dificultats habituals -la concentració, la postura, les expectatives…- però, com que hi ha més primers dies, tinc l’oportunitat d’explorar més a fons tots aquests inconvenients i els puc arribar a tractar amb paciència i tot.
El cansament que apareix cap a la meitat, tant físic com mental i emocional, és extrem; també és interessant indagar com es va manifestant, com es va graduant la intensitat i fins quan dura, com es transforma.
Per fi, els últims dies ofereixen tot de fruits, els esperats i d’altres de sorprenents, i molt més accentuats que en els retirs habituals.
2 roshis
La paraula “roshi” és el títol que s’aplica a un mestre zen. Només un “roshi” pot haver donat el títol a algú amb molta experiència que hagi experimentat la il·luminació, que conegui la tradició i que porti una vida ètica.
Les dues primeres setmanes estaven dirigides per una mestra zen, Geno Roshi, i l’última per un mestre zen, Genko Roshi. Tots dos pertanyen al llinatge de Maezumi Roshi, un mestre de budisme zen japonès que va portar els ensenyaments als Estats Units durant la segona meitat del segle XX.
Aquests dos mestres viuen a París i comparteixen un centre on es practica bàsicament budisme zen però amb una visió molt oberta: en el seu centre hi conviden mestres de la tradició del budisme tibetà i també del budisme theravada. Per a mi, aquesta obertura, aquesta curiositat per veure com expliquen diferents conceptes altres corrents del budisme, és imprescindible.
Quan va començar el retir, acabaven de tornar d’un retir dirigit per Anam Thubten Rinpoché, un mestre de budisme tibetà, i en els ensenyaments diaris tots dos roshis van fer referència a coses que havien après en aquell retir i ho compartien amb una mirada il·lusionada.
10 senseis
“Sensei” és el títol que un/a “roshi” pot donar a algú que pot ensenyar el zen amb responsabilitat. Es podria dir que “sensei” equival a professor/a i “roshi”, a mestre/a.
Tots dos “roshis” van cedir el temps de l’ensenyament d’alguns dies a alguns “senseis” presents. Això em va permetre conèixer enfocs molt enriquidors.
Els ensenyaments
Al llarg dels 40 anys que fa que practico zen, amb diferents comunitats, he vist que els ensenyaments en els retirs els donava exclusivament el/la mestre/a que dirigia el retir. Com he comentat, en aquests retirs, diferents senseis han exposat davant els assistents algun aspecte de la pràctica.
Els “discursos del Dharma”, o “teishos” -altres maneres de referir-se a la transmissió dels ensenyaments- es basaven sobretot en el que estava vivint qui impartia l’ensenyament, partint bàsicament del moment present. Així, sovint comentaven un pensament que havien tingut durant la meditació (sí, els mestres també tenen pensaments quan mediten!), o com miraven d’aplicar el budisme en alguna situació de la seva vida quotidiana, o bé portaven un petit poema que els havia inspirat i el llegien… El que comentaven no eren idees sinó més aviat experiències, estats d’ànim, i més d’un es va haver d’eixugar les llàgrimes o ens va fer riure a tots.
Un altre aspecte molt diferent del que jo havia conegut en els “teishos” o ensenyaments durant els retirs és que qualsevol dels assistents podia interrompre qui ensenyava per comentar alguna cosa que li suggeria el que explicava o per preguntar alguna cosa, i qui impartia l’ensenyament li donava pas, l’escoltava, li responia i potser continuava el discurs a partir del que havia sorgit.
Tot això feia que els ensenyaments fossin frescos, vius, horitzontals, estimulants, enriquidors i assequibles.
Satipatthana sutta
També hi va haver ensenyaments més formals, com els que es van centrar a comentar diferents aspectes del Satipatthana sutra, el discurs sobre l’atenció, que s’atribueix al mateix Buda.
Jo l’havia llegit fa més de quaranta anys, quan practicava vipàssana, però no recordava que tingués tantíssims matisos.
El curs que ara començarà vull dedicar les classes a aprofundir en aquest text i en les pràctiques que s’hi proposen.
La vida quotidiana en els retirs
A part de la meditació asseguts des de les 7 del matí fins a les 10 de la nit, entre cada període de meditació fèiem la meditació caminant, kinhin, i, quan la temperatura exterior ho permetia, la fèiem a l’aire lliure, cosa que recordo amb emoció amb imatges com aquesta.
Per poder treure el màxim fruit d’un retir, és imprescindible fer la vida comunitària i, sobretot, respectar el silenci. Passar dies sense parlar ajuda a prendre consciència de les poques coses interessants que diríem si no mantinguéssim silenci, i també ajuda a no estar tan distrets durant les segudes.
La vida quotidiana inclou els àpats, que fèiem dintre del zendo, asseguts cadascú al seu lloc, amb els estris que s’anomenen “oryoki”. Per fer-ho s’ha d’estar molt atents a tots els detalls de com es pleguen i es despleguen els tovallons, en quin bol es menja cada plat, com es netegen al final dels àpats, el que es recita en cada moment i el sentit que té tot plegat.
Un altre aspecte important és la convivència amb la comunitat, els ritmes, el servei, algunes mirades còmplices… Jo vaig formar part de 3 comunitats i vaig poder percebre unes diferències subtils la mar d’interessants.
Sembla que no però, tot i no parlar (o no parlar gaire), al final d’aquests 21 dies tinc la sensació d’haver fet nous amics, amb la manera d’entendre aquesta relació particular des de la consciència de compartir un interès autèntic per trobar respostes a les preguntes importants de la vida i amb la comprovació que no hi ha res que quedi exclòs d’aquesta importància.
I sempre la gran pregunta: per què meditem? Per què dediquem uns dies, unes hores a mirar endintre?