Om
En el temps que he passat a l’Índia potser he cantat més vegades l’om que en els prop de 50 anys que fa que practico ioga. Ens saludàvem dient om, començàvem i acabàvem les classes de ioga cantant l’om, de vegades a mitja sessió paràvem per cantar 3 oms, altres vegades cantàvem l’om durant mitja hora.
Fa 47 anys vaig anar a l’Índia per primera vegada i hi vaig passar uns mesos. Va ser un viatge iniciàtic: en vaig tornar transformada, em va impactar molt. Potser aquesta vegada també haurà estat un viatge de transformació. Amb perspectiva ho sabré. De moment, explico les meves experiències i observacions.
L’Índia té un poder amagat, encara que hi ha gent que no el veu i es queden amb la imatge que els carrers són bruts i la gent, cridanera.
És autèntica i exigeix autenticitat.
Fins als últims 10 dies, en què vaig estar en un ashram on vaig coincidir amb alguns occidentals, va ser un viatge a l’Índia més local, on jo era l’única occidental entre unes 2.000 persones. Una immersió total.
Aquesta publicació és bastant llarga. Si només t’interessa algun dels apartats, et faig una relació dels que hi ha perquè puguis anar directament al que t’interessa, si te n’interessa algun, i et saltis la resta.
El ioga
- El ioga a l’Índia
- El ioga i la salut
- Ioga nidra
- El ioga a l’ashram
- La salutació al sol
Altres
- La música
- La salut a l’Índia. L’ayurveda
- L’ashram
- Agraïments
- Viatjar sola
- L’elegància de la tradició
- L’Índia té un gran poder
El ioga a l’Índia
Vaig estar en tres institucions, en totes tres fèiem dues sessions de ioga cada dia, una a la matinada i l’altra al vespre. La de la matinada la fèiem amb música en viu per part d’uns músics extraordinaris.
Hi fan un ioga diferent del que fa temps que practico i ensenyo jo. De fet, em recordava el primer contacte que jo vaig tenir amb el ioga i em va recordar molt el meu primer professor, Josep Ribes; me’n venien frases i tot.
Vaig assistir a classes de diferents professors, cadascun amb el seu estil. En cap de les sessions no hi vaig trobar cap dels ingredients de les dinàmiques d’integritat que fa anys que vaig descobrir que són imprescindibles per evitar lesions i per cuidar les articulacions. Tampoc no hi he trobat l’element de l’entrenament de la sensibilitat i la consciència, la indagació en les sensacions, bàsic per prendre consciència de qui ets, per preparar la ment meditativa, entre tots els altres beneficis que té. És a dir, no hi són, ni una cosa ni l’altra, si no ho apliques tu pel teu compte. Jo, per sort, ara no sabria practicar sense aplicar-ho.
Vaig trobar que fan un ioga més aviat gimnàstic, amb cardiovasculars a l’inici (que m’hi van agradar molt i ja els he incorporat) i, sobretot, amb moltíssim pranaiama. De les dues hores de la sessió de la matinada, una hora bona la dedicàvem a diferents pràctiques respiratòries.
Vaig aprendre variacions dels pranaiames que ja coneixia i en vaig estar fent uns altres que no coneixia. La veritat és que l’experiència posa de manifest que el pranaiama proporciona molta energia, moltíssima.
Vaig aprendre variacions dels pranaiames que ja coneixia i en vaig estar fent uns altres que no coneixia. La veritat és que l’experiència posa de manifest que el pranaiama proporciona molta energia, moltíssima.
Últimament estic llegint i estudiant sobre la importància de l’oxigen en les mitocòndries per a l’energia corporal i mental i, com en altres aspectes, els savis indis ja ho havien descobert fa milers d’anys. Però a l’Índia no es practica només per als beneficis energètics, sinó també per com afecta la salut en general, i en particular per a determinades malalties.
Explicaré primer la meva experiència en les dues primeres institucions on vaig estar.
El ioga i la salut
En els dos primers centres, el ioga i el pranaiama són considerats clau per a la salut.
A les sessions de la matinada hi havia unes 2.000 persones (jo, l’única occidental), de totes les edats i condicions, ningú amb malles, tothom amb la seva indumentària habitual (xals, saris, bufandes…) i tothom fent el que li permetia el seu cos. A les del vespre, en “petit comitè” (unes 100 persones!), igual.
A part de la indumentària, hi he trobat una altra diferència de com plantegem el ioga a Occident actualment, i és que aquí, tot i el respecte inqüestionable que tenen pel ioga, a les classes se senten tota mena de sons, des de tots el possibles sons corporals fins a diferents sintonies de telèfon i converses i tot. En algun cas, la persona que dirigia la classe, mentre anava dient “dreta, esquerra”, anava escrivint whatsapps.
Una altra particularitat: tot era en hindi. Vaig recordar una ocasió en què una alumna que va venir a una classe em va quasi exigir que fes la classe en anglès perquè ella, tot i que vivia a Barcelona, no entenia el català. Ara tinc més arguments per no canviar de llengua.
Ioga nidra
Una de les activitats que van omplir el meu dia a dia va ser la pràctica de tratak i el ioga nidra (“iog nitrà”, tal com ho pronuncien). Com fa 47 anys, la primera vegada que vaig anar a l’Índia, aquestes sessions també me les van oferir particularment (aquestes, per sort, en anglès, no en hindi).
Els savis indis, abans que a Occident es parlés d’hipnosi i de regressions, dels traumes i de la seva relació amb l’origen de possibles malalties i de la importància d’accedir al subconscient, ja havien creat aquestes dues tècniques tan profundes en les quals jo tinc molta confiança.
El ioga a l’ashram
A la tercera institució on vaig estar, un ashram, hi vaig coincidir amb el Festival Internacional de Ioga, amb moltes activitats i molts professors i estils diferents.
Quan el festival internacional va haver acabat i l’ashram va recuperar la normalitat, a les sessions de ioga jo ja no era l’única occidental, ja es veia roba més ajustada i, si se sentia algun so corporal, procedia, sense cap dubte, d’algun indi.
Com a les institucions anteriors, es dedicava molta part de la sessió a explorar pranaiama, la respiració. I també, com a les primeres institucions, el ioga estava molt orientat als beneficis dels diferents àssanes per a la salut.
La salutació al sol (suryanamaskar)
Feia anys que no feia la salutació al sol, el suryanamaskar. Havia notat que les flexions enrere que inclou em carregaven l’esquena baixa. En un moment donat, en una formació amb Godfrey Devereux, em vaig adonar que no era l’única persona a qui li passava i que evitava les salutacions al sol. Penso que algunes lesions de les lumbars de persones que havien practicat ioga poden tenir a veure amb les flexions enrere, sobretot quan es fan sense haver escalfat prèviament i si es fan sense aplicar la integració.
Vaig tornar a fer alguna flexió enrere quan vaig aprendre a crear espai a les lumbars i a aplicar les dinàmiques d’integritat, des dels peus fins a les mans i el cap, però sempre amb molta prudència.
El que vaig veure a les sessions de ioga a l’Índia on vaig assistir és que la salutació al sol no la fan mai al principi d’una sessió, com jo havia après a diferents escoles de Barcelona, sinó més aviat cap al final de la sessió, quan els músculs i les articulacions ja s’han escalfat.
He de dir que vaig retrobar la famosa salutació al sol i que vaig gaudir fent-la a diferents ritmes. Algun dia m’he trobat fent-la en algun punt de la meva pràctica o incorporant-ne moviments a la salutació a la lluna, que practico més habiutalment. Però em continua semblant que s’ha de fer amb molts coneixements.
Altres aspectes
La música
La música en viu està present en moltes activitats a l’Índia. Canten, toquen instruments, i tot ho fan amb gran sensibilitat i amb naturalitat. Cantusseja la massatgista mentre t’aplica oli per tot el cos amb dedicació; canto jo, afegint-me a la massatgista, el mantra que sona per l’altaveu mentre em fan els tractaments.
Canten els mantres a diferents veus i cadascú fa les cadències que vol sobre la nota que vol, cosa que fa que la repetició dels mantres sempre sigui igual i diferent.
Una sorpresa més: una professora de ioga va cantar a capella un mantra durant shavàssana .
A les sessions de ioga de les dues primeres institucions on vaig ser sempre hi havia un conjunt de músics excel·lents: l’instrumentista de bansuri, la flauta índia, especialment inspirat i improvisant amb gran delicadesa acompanyant els ensenyaments; el que tocava la tabla, que no es limitava a fer l’acompanyament rítmic sinó que a estones fins i tot dirigia el conjunt o arribava a ser solista, aconseguint treure melodies; també hi havia un teclat que reproduïa diferents sons, de vegades el d’un citar, quan aquest no hi era físicament , i finalment, un harmònium. Tots en algun moment cantaven, adaptant-se als espais de silenci que deixava el swami que dirigia la pràctica. Un concert diari extraordinari.
Una peça present a totes les trobades, tant a les classes de ioga com als rituals, és el “Hanuman Chalissa”, un himne devocional que així que l’has sentit un parell de vegades et venen ganes de cantar, i fer com la majoria, que el van cantussejant.
Ara que ja no soc a l’Índia em continuen venint al cap mantres, insistentment, com el Maha Mritunjaha o el Gayatri, i em tornen les ganes de cantar-los.
Com diu Pujya Swami Chidanand Saraswatiji, el swami que dirigeix l’ashram, i com saben totes les persones que canten en corals, cantar en grup té un poder especial, i cantar mantres en grup, encara més.
La salut i l’Índia. L’ayurveda
A l’Índia els estudis de medicina es poden fer des de l’orientació al·lopàtica o bé des de l’ayurvèdica. És tan respectada una opció com l’altra. Els futurs metges hi dediquen els mateixos anys. I al voltant del 80% de la població confia més en l’ayurveda.
Ayurveda vol dir ciència de la vida. A diferència de la medicina que coneixem actualment a Occident, en la medicina ayurvèdica es busca potenciar la vida. Els tractaments són molt variats: a part de la dieta, es prenen herbes, en decocció, en comprimits, on també hi poden haver minerals, o en els olis amb què fan massatges al cap i a tot el cos, seguint unes tècniques molt elaborades, o en ènemes, amb diferents productes que es podran absorbir via rectal; també donen una gran importància a la higiene dels budells (ara que a Occident s’està descobrint la importància de la microbiota i la relació entre els intestins i el cervell), i de la neteja del nas, dels ulls, de l’estómac… També apliquen altres tècniques, com el vapor, per ajudar a penetrar les substàncies; o ventoses, compreses de fang fred, etcètera. Tot personalitzat i adaptat a l’evolució de cadascú.
Els tractaments no es limiten al cos físic: el ioga i els exercicis respiratoris són imprescindibles, així com la la concentració i l’exploració del subconscient (ara que en algun àmbit particularment obert de la medicina occidental es comença a considerar la relació entre les emocions i la malaltia). I els indis no poden separar l’espiritualitat de cap àmbit: la meditació és essencial i, en la cura d’algunes malalties, et poden suggerir algun ritual i tot, amb foc, amb aigua…
En resum, l’ayurveda considera que el cos, la ment i l’ànima estan units de manera inseparable, i que això s’ha de tenir en compte en qualsevol perspectiva preventiva i terapèutica. Per això s’aplica una visió integrativa, que considera l’ésser humà des de tres àmbits:
- La dimensió biològica i física: l’anatomia, la microbiota, la capacitat de desintoxicar el cos…
- La dimensió mental i emocional: les emocions, l’estrès i els conflictes que es troben a l’origen de la malaltia.
- La dimensió essencial i transcendental: el sentit que donem a la vida, a la nostra missió, la coherència entre els nostres valors i les nostres accions.
Es considera que totes aquestes dimensions estan relacionades i que tenen efectes sobre la salut: és el que sempre havíem conegut com el terreny i que actualment es defineix com la robustesa dels sistemes biològics sobre els quals se sustenta la vida.
Això és només un breu resum del que jo he pogut apreciar de l’aplicació de la medicina ayurvèdica. Sé que prové de coneixements mil·lenaris i que té en compte aspectes molt subtils de la naturalesa de la vida humana, com el ritme circadià, els diferents polsos i sobretot l’observació i l’escolta per part del metge. Sens dubte hi ha persones molt més qualificades que jo per explicar el que és l’ayurveda.
Jo només puc dir que, de moment, estic millor que quan hi vaig anar. He de donar temps per veure’n els efectes. En tot cas, sembla que els efectes secundaris d’aquests tractaments, en comptes de ser perjudicials, beneficien tot el cos.
L’ashram
Va ser un encert passar els últims dies, per integrar els efectes dels tractaments, en aquest ashram a la falda de l’Himàlaia, a la riba del Ganges. A les matinades me n’anava a meditar a les escales de marbre que porten al riu, imbuïda pel so del corrent, mentre algú a prop, quan encara era fosc, feia ablucions amb l’aigua sagrada o algú altre recitava l’om en veu baixa.
Vaig conèixer el swami que el dirigeix, Puija Chidanand Saraswati, i la sadhvi Bhagawati Saraswati.
Vaig quedar impressionada per la mirada natural, sense pretensions, aguda, penetrant i atenta, de tots dos.
No vaig tenir l’oportunitat de rebre ensenyaments del swami, però sí de veure com dirigia les activitats i com es relacionava amb tothom, amb comprensió i sense afectació, amb sinceritat.
Vaig quedar impactada per la saviesa en l’organització de la cerimònia d’homenatge de cada vespre al Ganges, el Ganga Aarti, amb música, foc, aigua, missatge, i obert a tothom.
Continuo admirada pels projectes socials que han engegat, que estan transformant moltes vides.
No m’esperava tenir l’oportunitat d’assistir cada vespre als satsangs en el Jardí Secret, on la sadhviji responia amb profunditat als temes que la gent li plantejava.
I en acabar el satsang, amb les mans juntes davant del pit en angeli mudra, ens mirava emocionadament, amb una mirada autèntica (una mirada que he vist en pocs mestres), a cadascun dels assistents mentre sonava “Bhur bhuva swaha”.
L’ashram va ser la cirereta del pastís en aquesta estada a l’Índia. Les paraules de la sadhviji sobre fer-ho tot des de la divinitat que hi ha en cadascú de nosaltres (el que en budisme en diem “la naturalesa essencial” o “la naturales de buda”) va donar un nou impuls a la meva pràctica meditativa.
Agraïments
Com hem après en el budisme i com ho explica tan clarament Thich Nhat Hanh, tot està interconnectat, estem intersent, formem part d’un tot i tot ens influeix.
Així, puc agrair a l’Elena Saura, una infermera de Barcelona, que hagués intuït que a la seva formació hi faltava alguna cosa i que se n’hagués anat a l’Índia a explorar l’ayurveda. Allà va conèixer un molt bon metge ayurvèdic, el doctor Sudhakar Powar, i ella es va comprometre a ajudar-lo a transmetre l’ayurveda a Europa per ajudar el màxim de persones.
I paradoxalment també he d’agrair que fa molts anys se’m manifestés la fatiga crònica, per a la qual la medicina oficial no té solució, que segurament és a l’origen de l’afecció actual, per a la qual la medicina al·lopàtica només em proposa tractaments que empitjoren la fatiga. He hagut de buscar una altra manera de retrobar la salut, que, a més, està més d’acord amb la meva comprensió de la vida.
Viatjar sola
Quan algú m’abordava, sempre sorgien 3 preguntes: d’on soc, si tinc fills i on és el meu acompanyant. Quan els deia que anava sola se’ls posaven els ulls com taronges. “SOLA???”
Viatjar sola té coses bones i coses no tan bones.
Té de bo que t’obres més fàcilment als altres i que els altres se t’acosten també més fàcilment. Això m’ha permès conèixer persones molt diverses i molt interessants; han estat relacions de 3 o 4 dies, però relacions que tenien sentit: he tingut la sensació que les persones amb qui m’acabava relacionant tenien alguna cosa per aportar-me o bé alguna informació per intercanviar. Ens oferíem ajuda mútua.
Les persones amb qui vam anar més enllà de les tres primeres preguntes em van permetre comprendre la profunda transformació que està experimentant l’Índia, un país quasi nou, ara que reivindica les seves arrels i s’allibera dels efectes de la colonització britànica.
De vegades eren persones amb qui no podíem parlar perquè jo només vaig aprendre unes poques paraules de hindi i elles no sabien prou anglès, però ens comunicàvem amb les poques paraules que sabíem i, sobretot, amb mirades còmplices i acollidores, amb somriures de curiositat i de suport.
Estant sola hi va haver alguns moments de vertigen davant la immensa solitud, moments d’inquietud. A estones se’m va fer llarg, interminable. Però espontàniament em sentia amb el cor i la ment oberts per gaudir de la companyia d’aquests éssers que van formar part de la meva vida durant uns dies, d’una manera quasi màgica. Estic molt agraïda a tothom amb qui he tingut tracte: m’han fet sentir còmoda, amb complicitat, des del respecte i curiosament des del joc.
I, sobretot, estic molt agraïda a les amigues i els familiars que s’han anat interessant per com m’anava tota aquesta aventura des de prop de 7.000 km via WhatsApp.
He descobert un altre avantatge de viatjar sola: m’he pogut permetre ser totalment coherent amb mi mateixa.
L’elegància de la tradició
No puc deixar de comentar l’admiració per com vesteix la gent a l’Índia, per la gràcia que tenen embolicant-se en xals, estoles, dotis, per com transformen un tros de roba en diferents peces.
M’agrada que no hagin substituït les indumentàries tradicionals pels xandalls despersonalitzats, que les dones continuïn portant saris i, sobretot, aquests conjunts de kurta i salwar, una mena de camisa llarga a sobre d’uns pantalons amples, unes peces còmodes i simples, fetes amb bons materials i amb colors vius. Pel que fa als homes, també porten la seva versió del conjunt de camisa llarga, la kurta, amb pantalons, sovint amb una armilla confeccionada per un sastre que es corda fins al coll. Tot en colors, també. Tot harmoniós, tot elegant.
Quin greu em sap haver estat massa tímida per fotografiar-los! Això que ells no es van tallar ni mica a l’hora de fer-me fotos (no paraven de demanar-me’n i de fer-me’n sense demanar-m’ho).
L’Índia té un gran poder
Estic contenta d’haver retrobat aspectes del ioga que havia anat oblidant amb el pas dels anys, com el ioga dels ulls, la profunditat del pranaiama i àssanes que havia deixat de practicar. Ara he incorporat moltes pràctiques a la meva rutina diària, que ja era de més de dues hores. En fi, és qüestió de prioritats, no?
L’Índia és magnètica. Pot seduir de manera incontestable perquè et fa anar cap endins, sense excuses, sense mitges tintes, amb sinceritat. Ja estic mirant el calendari i els vols per tornar-hi com més aviat millor.
Interessantíssim text amb totes les particularirats de la immersió en el món de l’India tan ric en tots els àmbits. Quant aprenentatge!!
Bet, tu que també coneixes l’Índia pots veure més enllà del que escric, el que no es transmet amb paraules. Gràcies.