Des de fa força anys, el ioga té una presència destacada en els gimnasos. És cert que és una pràctica física i que contribueix al benestar general, com el gimnàs. I, com el gimnàs, es fan unes postures i uns moviments. Aquestes postures i moviments, vistos externament, es poden imitar i se’n pot treure uns beneficis.
Però fer aquests moviments imitant-ne l’aspecte extern implica considerar el ioga com una pràctica gimnàstica, no una pràctica espiritual com fa segles que s’ensenya, sobretot a Orient. Si el ioga fos simplement una pràctica física, crec que no hauria sobreviscut tants segles, com no han sobreviscut altres pràctiques exclusivament físiques.
Aleshores, ¿què fa que el ioga sigui una pràctica espiritual i no només física? ¿Afegir als exercicis una banda sonora pseudoespiritual? ¿Referir-se a les postures amb noms en sànscrit? ¿Cantar junts al final de la classe “Shanti, shanti, shanti” o “Om”? ¿En això consistia l’espiritualitat que van ensenyar els mestres del passat?
En aquest article m’agradaria abordar què tenen de diferent el ioga i la gimnàstica.
Per un seguit de circumstàncies, en pocs mesos he perdut 5 quilos, més d’un 10% del meu pes, i m’he vist en la urgència de recuperar massa muscular si vull tenir els ossos protegits. Així doncs, a la pràctica del ioga he afegit exercicis de musculació.
Hi ha amics que em diuen “Però si tu ja fas ioga…”. Efectivament, faig ioga diàriament, n’he fet tota la vida, però el ioga que faig no el faig per tenir força, to muscular, fer postures de foto, perfeccionar el que sigui. Sé que així és com s’aborda en molts gimnasos i escoles de ioga. Però per això jo prefereixo directament el gimnàs, una pràctica física dirigida per algú que conegui el cos i que pugui oferir un acompanyament per assolir uns objectius concrets.
Admeto que durant un temps, fa molts anys, sí que vaig fer ioga com qui fa gimnàs. I he de reconèixer que em proporcionava un benestar físic molt agradable. i que també em tempava fer-me fotos fent postures.
A la foto, per exemple, un autorretrat (una selfy en diríem ara), fent setubandàssana en el meu piset de Nova York el 1990. Ni integritat, ni res, però.
Per sort, vaig trobar un mestre que em va saber transmetre la dimensió espiritual del ioga que jo només intuïa. Em va ensenyar a abordar el ioga com a autoindagació. I això va obrir un camp enorme d’exploració.
Així, el ioga que faig actualment, el que vaig aprendre fa quasi 20 anys, el que ensenyo, es basa en l’autoindagació, en la indagació sobre un/a mateix/a a través del cos, de la seva naturalesa i de les seves capacitats. L’autoindagació en ioga consisteix a fer-nos íntims amb nosaltres mateixos fent-nos íntims amb el cos.
Això no té res a veure amb arribar a ser més forts ni amb assolir flexibilitat, encara que indirectament sí que apareixen en part aquests beneficis. Però l’impuls cultural de la nostra societat per voler millorar, perfeccionar-se, empoderar-se i desenvolupar-se és tan gran que no el podem ignorar. El problema és que l’efecte principal d’aquesta tendència és que impedeix l’autoindagació.
Perquè indagar vol dir enfocar l’atenció en un sentit sense saber què trobaràs, sense pretendre que el resultat sigui el que tu vols. Buscar el que sigui, una idea preconcebuda, un objectiu, no és indagar.
Si vols muscular, no estàs fent ioga, no estàs indagant sobre tu, estàs intentant potenciar una part de la teva naturalesa. No té res de dolent voler millorar, voler potenciar el que sigui, però si el que vols és fer ioga val més que deixis de banda aquest objectiu. Perquè el ioga tingui lloc a l’estoreta, l’aspiració de perfeccionar-te, que és tan natural, l’has d’aparcar. Apareixerà, però així que te n’adonis, deixa-la anar. Quan t’adonis que t’estàs forçant per fer una postura, mira-ho com una expressió de la intenció de desenvolupar-te. Això és exercici físic, no ioga.
Fer ioga no vol dir desenvolupar-se, vol dir una cosa molt més profunda. En canvi, desenvolupar-se no té cap valor profund. Al contrari, si et vols desenvolupar et pot trobar frustrant-te perquè no arribes on t’havies proposat, o pot augmentar les inseguretats que ja tenies. És el contrari que el ioga.
El ioga sí que té un valor molt profund, i per això ha sobreviscut tantíssims anys. Aquest valor profund té a veure amb l’autoindagació, amb descobrir qui ets. És el mateix que deia la inscripció a l’entrada del temple d’Apol·lo, a Delfos, on els pelegrins anaven a consultar l’oracle, “CONEIX-TE A TU MATEIX”. És el mateix que Ramana Maharshi recomanava a tothom qui l’hi preguntava: que s’exercités en l’atma vichara, que es pot traduir com una deliberació del jo. Consisteix a entrar en diàleg amb un mateix a partir de la pregunta Qui soc? La resposta no té a veure ni amb com et dius, ni amb la feina que fas, sinó que porta molt més lluny.
L’autoindagació, com deia més amunt, vol dir fer-se íntim/a amb si mateix/a. Podem començar aquesta intimitat pel que és més obvi, el cos. Però fer-te íntim/a amb el cos no vol dir que t’hagis de quedar en el cos; el cos és senzillament un mitjà per aprofundir en la indagació. És l’instrument.
El ioga somàtic facilita aquesta indagació, facilita aquesta intimitat, a base de fer uns moviments (alguns, guiats; uns altres, espontanis) amb suavitat i, sobretot, amb presència, prenent consciència de les sensacions. Per això, a l’hora de fer ioga és igual que el cos sigui fort o no, que sigui flexible o rígid, voluminós o escarransit, vell o jove, capaç de fer acrobàcies o en absolut.
La vulnerabilitat
La part més vulnerable del cos són les articulacions i, si no les tenim en compte, no podrem anar a fons en l’autoindagació. La ment necessita que el cos es pugui relaxar, que estigui còmode i estable, stiram sukam que deia Patanjali, per poder-se entregar a l’autoindagació.
Per tot això, des de fa uns mesos, a l’estona que dedico a la pràctica de ioga hi he afegit una estona de musculació, independent del ioga, encara que també faig la musculació posant atenció a les sensacions perquè he après la importància que tenen. Però són dues pràctiques diferents sobretot pel fet que quan faig ioga només creo la disponibilitat per anar més a fons, mentre que quan faig musculació estic intentant que els músculs es reforcin.
No sotmetre la pràctica de ioga a les ambicions de la ment, fer els moviments i les postures amb curiositat, ens anirà portant a plantejar-nos més preguntes fins que arribarà un moment en què apareixerà la pregunta clau: qui soc, què soc? És la pregunta que ens pot portar a un estat de benestar profund, de plenitud.