Com a representant de les entitats budistes de Catalunya, em van demanar que participés en la trobada interreligiosa “Una ciutat, moltes veus”, que l’Ajuntament de Barcelona (@bcn_interculturalitat) va organitzar amb motiu de la Copa Amèrica juntament amb el Grup de Treball Estable de Religions (GTER).
Va ser el dijous 26 de setembre del 2024 al Centre Patriarca Abraham de Barcelona.
M’havien demanat que hi fes un breu parlament relacionant el mar amb el budisme i hi vaig parlar d’una metàfora que en la nostra tradició es fa sovint sobre les onades i el fons del mar, que serveix per il·lustrar dues realitats diferents íntimament relacionades, inseparables.
Hi va haver una emocionant actuació musical de @berruezo&nurcamerata, amb una ballarina, @virginiajoellelopezclaessens, que ens va deixar bocabadats.
Hi ha una part de cadascú que és intemporal, eterna, inalterable, impassible als alts i baixos de la vida.
Fent un paral·lelisme amb el mar, aquesta part seria la profunditat del mar, el fons marí.
Els pensaments, els sentiments, les sensacions, són com ones a la superfície del mar vast i profund que som.
Res del que passa a la superfície no altera la consciència de qui som. Les ones de la superfície no són cap problema per a la profunditat.
A més, si ho mirem de més a prop, podem veure que la superfície no està separada del fons del mar. La superfície i les profunditats són un.
Aquest text està inspirat en uns ensenyaments del mestre zen vietnamita Thich Naht Hanh, que va morir fa 2 anys. Jo l’he recuperat d’uns apunts d’una de les vegades que el vaig poder escoltar en persona.
Les metàfores de les onades i el mar es fan servir sovint en el budisme per il·lustrar diferents aspectes del que som.
He triat aquesta especialment perquè és molt clara reflectint el contrast que hi ha entre una ment agitada, que serien les onades en un dia de tempesta, i el que som en essència, que és inalterable, immutable.
La metàfora de les onades i el fons del mar també ens ajuda a veure que no cal que ens preocupem per tot el que passa per la ment, perquè és tan poc rellevant com ho és una mar moguda si la mirem des de les profunditats.
Ens serveix també per veure clarament que no cal fer res per calmar la ment: es calmarà quan pugui, quan les circumstàncies siguin propícies, igual que es calma una mar moguda quan deixa de bufar el vent. I sabem que en algun moment les circumstàncies canviaran. Les onades d’aquest bol també es van calmant a mesura que l’impuls que les ha creat va deixant de tenir efecte.
En el budisme zen es parla poc, es busca l’experiència directa per poder despertar a la nostra naturalesa essencial.
Per això es dona molta importància a la meditació en la seguda, perquè la quietud física convida a anar-se identificant amb aquesta part nostra més profunda, més serena, més immutable.
Igual que sabem que la quietud del fons del mar no canvia, la nostra naturalesa essencial tampoc canvia, siguin quines siguin les circumstàncies.
El missatge del Buda és accepta que tot canvia menys el que és essencial en cadascú, que és el mateix que és essencial en tot i en tothom.
Quan ens situem en aquest àmbit, podem viure plenament, profundament, amb llibertat.
I aquest àmbit sempre és al nostre abast.
Una pràctica que Tich Nhat Hanh recomanava era ser conscient d’aquesta profunditat que tenim en comú amb tot, i portar aquesta consciència a totes les circumstàncies de la vida. Això ens permet veure el que hi ha d’extraordinari en tot el que és quotidià.