Aquest article el vaig escriure per a la revista Pelle Maha i es va publicar l’octubre del 2025, en el número 9.
Em van encarregar una reflexió segons la meva experiència i aquí el teniu.
Vaig entrar en contacte amb el budisme a finals de la dècada dels 70 del segle passat. Des d’aleshores he format part de diferents sanghas, com s’anomena les comunitats de practicants, cosa que vol dir que he tingut diferents experiències del que implica ser una dona en la pràctica del budisme. He pogut veure quins obstacles implicava i també quina evolució hi ha hagut.
En la dècada dels 70 el moviment feminista era present en la societat catalana, i jo personalment ja m’hi havia implicat, sempre motivada per la igualtat de drets en general i, per extensió, per la igualtat de drets i d’oportunitats entre homes i dones. També era un moment en què tot just sortíem de la dictadura franquista i imperava l’anhel de llibertat.
En aquest context va començar la meva recerca en el budisme. La sorpresa va ser descobrir que el que jo creia que era una filosofia de l’alliberament estava marcada per unes jerarquies patriarcals opressives contra les dones. Se’ns exigia una obediència cega al mestre, el representant del saber.
A mi em grinyolava. Per una banda el missatge era que em podia alliberar de la presó de la ment i la seva narrativa constant, i això es feia mitjançant la pràctica de la meditació i l’estudi dels ensenyaments del Buda, però per una altra banda, en els aspectes quotidians em veia obligada a adoptar un rol servicial, submís. Gens alliberador!
El budisme històric i les dones
Vaig saber que el Buda no havia deixat res escrit. Els textos de què disposem són els que alguns monjos van compilar uns 500 anys després de la seva mort, transcrivint el que s’havia transmès oralment. En una societat misògina com la de l’Índia de fa 2.500 anys, és evident que la visió subjectiva d’aquests monjos es filtrava en la seva comprensió dels ensenyaments originals. El resultat són uns textos escrits per homes i dirigits a homes. I misògins.
També vaig saber que el Buda, que per mi representava l’equanimitat, havia rebutjat que la seva mare i la seva esposa entressin a la seva comunitat. Segurament s’hi va resistir per motius socioculturals, perquè les dones a l’Índia en aquella època eren considerades menys que els homes de casta més baixa.
Maha Pajapati, la dona que li va fer de mare després de la mort de la mare biològica, i Yasodhara, amb qui s’havia casat i havia tingut el seu fill, volien entrar a la comunitat i no es van deixar vèncer. Hi van insistir i van acabar organitzant una manifestació, diuen que de 500 dones (les esposes dels homes que ho havien deixat tot per unir-se al Buda), amb els caps rapats i vestides amb els hàbits dels mendicants, fins on era el Buda per demanar-li que les deixés participar d’aquell moviment per trobar la plenitud.
Diuen que un cosí del Buda, Ananda, que va ser deixeble seu durant més de 30 anys, li va qüestionar aquesta reticència plantejant-li que, si totes les persones tenen la llavor del despertar, tal com ensenyava, quin sentit tenia excloure les dones.
Finalment el Buda va accedir a acceptar les dones a la seva comunitat. Es veu que és l’única vegada que va canviar d’opinió.
Arribada del zen a Occident
Però de tot això fa molt de temps. ¿En quin punt està ara el paper de les dones en el budisme zen?
Quan el budisme va sortir del que ara considerem l’Índia, es va expandir en diferents direccions i a tot arreu on arribava s’assimilava a la cultura d’acollida sense perdre l’essència. Pel que fa al zen, va arribar a la Xina i, des d’allà, va passar al Japó, a Corea i al Vietnam. Aquests països tenien una cultura marcadament patriarcal.
El zen que jo he practicat els últims 40 anys prové del Japó i, quan el vaig conèixer, estava impregnat de la ideologia del
samurai, masculina per excel·lència, on les dones tenen un paper totalment secundari.
Això, trasplantat a Occident, a les cultures nord-americana i europea, que és per on va arribar, i en ple desenvolupament de les reivindicacions feministes, era difícil d’encaixar.
Els mestres que van arribar eren homes. Alguns es van saber adaptar a Occident, van ser crítics amb la seva tradició, que van reconèixer que estava massa masculinitzada. Va costar molt saber que també hi havia hagut dones mestres, perquè tot el que es publicava sobre el zen només parlava de les dificultats que havien superat els homes.
Aquesta visió androcèntrica no té res a veure amb el cor dels ensenyaments del Buda però ha impregnat durant molts anys els espais de pràctica i les institucions budistes, fent difícil per a les dones l’accés al despertar.
Tots som manifestació del Dharma
Discriminar les dones pel gènere és contrari a un dels fonaments del budisme, el que parla de l’absència d’un jo permanent i independent. Segons el budisme, tots els fenòmens, inclosos nosaltres, som conseqüència d’un seguit de causes i condicions, i no hi ha cap nucli de realitat independent. Som construccions efímeres, impermanents.
Portem l’etiqueta “dona”, però en realitat en tot el que ens configura no hi ha res que perduri: tots els elements que ens configuren són canviants. El concepte “dona” és fruit d’un consens cultural, no és essencial. El que sí que és essencial és que som éssers humans i això és l’únic indispensable per assolir el despertar.
L’evolució social dels últims anys
S’ha de reconèixer que, en els 60 anys que fa que el budisme ha estat més present a Occident, la societat ha evolucionat. Algun prejudici que era inqüestionat ha desaparegut fins i tot al Japó. Recordo una anècdota que em va explicar la meva primera mestra zen, Ana Mª Schlüter, d’una de les seves estades en un temple al Japó, on li van dir que no podia seure en la postura del lotus, que no feia per a una dona, i que havia de seure amb les cames juntes sobre un suport.
També em ve a la memòria que, als anys 90, en el temple de la Gendronnière, a França, les dones havíem de seure a l’esquerra, evitant seure a prop dels homes. El motiu era protegir els homes de la possible temptació de desitjar una dona. Novament, una visió androcèntrica (i aquesta, basada en l’heterosexualitat), que considera la dona com una possible font de problemes. Les dones que hi acudíem aquells anys ens vam rebel·lar i em consta que ara ja no és així.
També ha canviat el fet que cada vegada hi ha més dones mestres. Això és segur que té i tindrà una incidència molt positiva per al budisme en general i per als practicants en particular. Potser qui més se’n beneficiarà seran els homes, que es podran alliberar de la cotilla en què se’ls encasella pel gènere: no caldrà que siguin els més forts, els més resistents, i per fi podran manifestar la vulnerabilitat i la fragilitat que els connecta amb el més profund d’ells mateixos.
La mirada misògina de les dones
Si bé és cert que la presència femenina aporta una certa suavitat, també és cert que tenim profundament arrelats els condicionaments patriarcals. En un dels grups amb què he practicat, per exemple, (dirigit per una dona) una posició destacada, com el cant que es fa a la nit en un retir, sempre s’encarregava a un home, “perquè una veu masculina és més profunda”. Si ho qüestionaves, malament rai.
Les dones hem entrat en el budisme, com en els altres àmbits, amb la mirada misògina que se’ns ha inculcat. Sense voler, totes podem actuar des d’aquestes concepcions i contribuir al patiment. Discriminar algú per raó de gènere, raça o classe social genera patiment, i justament el budisme vol evitar patir i fer patir. Hem de transcendir les diferències, que només són reals a nivell relatiu. En essència tots som manifestació del Dharma.
El llinatge femení
El zen prové d’un mon, com deia, molt masculí, on les dones hem estat ignorades. De fet, no fa gaires anys que s’ha establert el llinatge femení, els noms de les grans mestres que ens han precedit. En la sangha on practico ara, a la dedicació de les cerimònies, després de recitar el llinatge de la tradició, tots noms d’homes, es llegeix el text següent: “I a totes les daïoshos (grans mestres) que hi ha hagut al llarg de la història els noms de les quals han estat oblidats o no mencionats”.
Sabent que el patriarcat és present en la nostra societat, serà interessant anar veient quins beneficis aporta la presència dels valors femenins en el budisme actual, com ens influirem mútuament, els homes i les dones practicants.
Potser només es tracta d’expressar la profunditat de l’experiència espiritual, que és la mateixa en tots els gèneres.
Mavuthampathi, Índia, febrer 2025