El ioga i la meditació es fertilitzen mútuament si s’enfoquen des de l’autoindagació. Bàsicament, la indagació de les sensacions.
El ioga es fa en moviment i la meditació, en quietud, i totes dues pràctiques ofereixen diferents reptes i oportunitats, sempre partint de la intimitat amb les sensacions.
En la meditació les sensacions ens permeten anar tornant al present, perquè el que sentim ho sentim en aquest moment i en el nostre cos.
En la pràctica de les postures de ioga la preocupació principal ha de ser protegir la vulnerabilitat de les articulacions. Això implica que qui practica s’ha de fer molt íntim/a amb les sensacions que es generen en els teixits que hi ha dintre i al voltant de les articulacions. Quan això passa, no només és possible “escoltar” el que el cos està dient sinó també respondre-hi adequadament, segons el principi bàsic i universal del dolor i el plaer (“ahimsa”). Aquesta habilitat per respondre adequadament a les sensacions és el que proporciona la protecció de les articulacions.
Sentir les sensacions és molt diferent de notar-les. Quan només les notem, es produeix una separació entre qui observa i el que s’observa.
Aquesta separació pot reduir la intensitat de la sensació, però es reforça la distància entre subjecte i objecte. Aquesta distància és el fonament de la impressió d’estar separats de la resta i també de l’ansietat que això genera. Segons el budisme, aquest és el principal origen del patiment.
Amb el ioga i la meditació es pot arribar a dissoldre aquesta distància, o a reduir-la, perquè intentem unir qui observa i el que s’observa, i amb això es dissol la distinció entre jo i els altres.
Tres punts imprescindibles en les sensacions
Per sentir una sensació hi ha d’haver la presència de tres coses:
- El cos, que amb la seva intel·ligència ha d’estar generant l’activitat neurològica en els nervis sensorials.
- La ment, que ha d’estar reconeixent que alguna cosa està passant, encara que no sàpiga exactament què és.
- La consciència.
La consciència funciona a través de diferents vies: el sentit del tacte, el del gust, el de l’olfacte, el de l’oïda, el de la vista i el pensament. Són les anomenades portes de la percepció. Tot el que percebem ho percebem a través d’alguna d’aquestes vies. Per tant, és clar que l’habilitat per sentir requereix la consciència; la mateixa habilitat és una expressió directa de la consciència.
No és la consciència de la ment. És una consciència molt més profunda, molt més fonamental. És la consciència que compartim, de maneres diferents, amb tots els éssers vius.
La intimitat amb les sensacions
Del que s’ha explicat es dedueix que, quan ens fem íntims amb les sensacions, ens estem fent íntims amb la consciència.
Aquesta intimitat fa que la ment es vagi calmant, silenciant i aclarint, perquè queda absorbida en la presència de la consciència i de la seva lluminositat espaiosa.
Sensacions com la ràbia, la por i la pena es dissolen en aquesta lluminositat pacífica, i això ens permet accedir al que les origina amb una ment clara.
Quan sentim por, pena, ràbia, ansietat o soledat, podem fer diferents coses, però fem el que fem, mirem de sentir les sensacions que contenen tan profundament com puguem. Mirem de sentir-les tan profundament que ja no sapiguem què estem sentint, ni qui o què ho està sentint.
Deixem-nos impregnar per la presència nutritiva de la consciència i veurem la diferència.