Davant d’aquest finestral feia ioga cada dia a l’Índia.
Últimament em trobo sovint fent sovint aquesta pràctica, després del pranaiama i dels exercicis de força.
Així com el pranaiama i els exercicis de força són un repte i fer-los té un objectiu concret, quan faig ioga només pretenc prendre consciència del que sento, començar a mirar endintre i respectar el que trobo sense forçar res, fer el que el cos pot fer a cada moment.
Potser l’objectiu seria gaudir, acostar-me a l’energia vital, al que és real. Això sí, seguint les indicacions que asseguren que la pràctica és segura, entre altres, allargar la columna, seure sobre els isquis, etcètera.
Aquesta pràctica està a mig camí entre el ioga clàssic i el que en anglès s’anomena “unwinding”, que vol dir desfer nusos. Quan en una corda hi ha un nus, si el volem desfer no l’estirarem pels dos extrems, que sovint és el que fem amb el cos. Al contrari, hi treballarem suaument perquè es vagi afluixant. Això és el que faig quan practico: un seguit de moviments ondulants, suaus, que van afluixant les tensions acumulades en els músculs.
A part que el cos s’allibera de tensions a mesura que va fluint, la ment es va preparant per a la meditació, pel fet d’anar portant constantment la mirada al cos, d’anar prenent consciència de les sensacions canviants.
La meditació, després d’aquesta pràctica, és més assequible.