Aquesta publicació és l’article que ha sortit publicat en el número 6 de la revista Pelle Maha (https://pellemaha.com/), a finals del 2022.
Vaig assistir a la presentació, on vaig fer una xerrada que està penjada en el meu canal de YouTube. Trobareu l’enllaç al final.
La meditació versus “les meditacions”
La pràctica fonamental del budisme, sobretot del budisme zen, que és el que jo personalment més conec, és la meditació. Fins fa uns anys, hi havia poca gent que medités, i els que meditàvem no ho fèiem públic. Era quasi una activitat esotèrica. Amb prou feines hi havia centres ni mestres en el nostre país; hi havia poquíssimes llibreries especialitzades on, a part de trobar-hi llibres interessants, hi podies tenir converses estimulants amb els llibreters i on fins i tot s’hi feien reunions amb persones que també tenien inquietuds espirituals.
Em sembla que va ser a finals dels anys 70 del segle passat que es va popularitzar la meditació, sobretot de la mà de Jon Kabat-Zinn, que va desenvolupar el Mindfulness Based Stress Reduction, més conegut com mindfulness, com un mètode de reducció de l’estrès basat en l’atenció plena. Aquí va arribar cap als anys 80. S’ha de dir que el mindfulness parteix del budisme, perquè, de fet, l’atenció plena (que és la traducció de “mindfulness”) és una de les 8 pràctiques per fer front al sofriment que el Buda va recomanar dintre de les Quatre Nobles Veritats. Però el mindfulness és una pràctica secular que exclou l’aspecte espiritual que té l’atenció plena en l’ensenyament de Buda. Els beneficis que es busquen en el mindfulness són eminentment pràctics i aplicats a la vida diària, especialment a l’àmbit de la salut, per a la reducció de l’estrès i per a la prevenció i cura de malalties, i no com una pràctica espiritual. En aquest sentit, se li ha de reconèixer el seu paper gens menyspreable.
La meditació com a remei contra el sofriment
La meditació és un dels camins que ens va indicar Buda per poder posar fi al sofriment. Per això és interessant el mindfulness, perquè es medita amb la intenció de pal·liar el sofriment físic. El que passa és que el Buda, en donar-nos eines per combatre el sofriment, no parlava només de trobar un benestar físic sinó una experiència de plenitud.
Sakyamuni Buda, amb la capacitat exhaustiva per dilucidar tots els detalls de qualsevol concepte que caracteritza el pensament indi, va parlar del sofriment en la primera de les Quatre Nobles Veritats, que afirma que a la vida hi ha sofriment, i que la causa del sofriment és l’aferrament. Ens aferrem a infinitat de coses: a les que ens agraden, perquè no volem que s’acabin; a les que no ens agraden, perquè volem que s’acabin. Patim perquè no acceptem que les coses siguin com són, perquè volem que siguin diferents, que siguin com ens agradaria que fossin.
Per deixar de patir, el Buda recomana deixar anar tot allò a què ens aferrem, o sigui, deixar de tenir preferències, deixar de jutjar, deixar de tenir ambicions, en resum, deixar d’identificar-nos amb el que vol el personatge que ens creiem que som i que és la causa de la infinitat de problemes en què ens fiquem sense voler.
Com fer-ho? Com deixar d’identificar-nos amb aquesta persona que ens acompanya a tothora des que naixem fins que morim? Hi ha tradicions que parlen de matar l’ego, d’eliminar-lo. Això espanta molta gent, naturalment. Però quan s’entén el sentit profund d’aquest principi ens adonem de l’alliberament que comporta deixar anar aquest jo i donar espai al que realment som perquè es manifesti.
Utilitat de la meditació
En el budisme zen es proposa prendre consciència de la presència d’aquest jo que s’esmuny per totes les esquerdes que pot per sorgir i ressorgir sense parar, conèixer-lo íntimament, i, a partir d’aquesta intimitat, anar afluixant el poder que té sobre nosaltres. L’espai que va deixant el va ocupant el Jo més autèntic, la nostra veritable naturalesa, el que no neix ni mor. La recompensa, doncs, és enorme, tant que no la podem ni imaginar des de la ment. Per això en el budisme zen la meditació es presenta sense objectiu, el que s’anomena mushotoku, perquè qualsevol objectiu que puguem imaginar es queda curtíssim al costat del que pot aportar la intimitat amb el que som profundament.
Actualment, a la nostra societat, tan ansiosa per aconseguir resultats concrets i pràctics a curt termini, per trobar una felicitat que puguem sentir com a tal, encara que sigui momentània i parcial, parlar de no pretendre res, de no buscar res, de deixar d’identificar-se amb el jo, produeix una certa perplexitat, i quan es parla d’eliminar-lo sorgeix una mena de terror. No és estrany: a qui li pot fer gràcia abandonar l’únic que coneix? D’aquí ve l’aparició de tantes organitzacions pseudoespirituals, que agafen conceptes de les tradicions i els ofereixen a la nostra societat com una tècnica desvinculada de les dimensions més profundes de la Tradició, que són realment espirituals.
Segons aquestes organitzacions, la meditació pot servir a un ampli ventall d’objectius: trobar un benestar físic o mental o emocional, aprendre a calmar la ment o el cos, obrir canals subtils o chakras, desenvolupar la intuïció, experimentar estats alterats de consciència, tenir poders, adquirir abundància, etcètera. I curiosament, parlen de meditacions, en plural: “meditacions per combatre el mal de cap”, “meditacions per atreure l’abundància”…
Així, doncs, mentre que l’objectiu del budisme és alliberar-se dels condicionaments, tornar al nostre estat essencial, un estat que no necessita ni esforç, ni disciplina, ni control, ni manipulació de la ment ni del cos, les propostes meditatives que s’ofereixen avui dia consisteixen a exercir un cert control sobre la ment per aconseguir que les coses siguin com ens agradaria que fossin, no com són; en altres paraules, ens condicionen encara més, alimenten encara més aquest petit tirà omnipresent que és l’ego. Per tant, comporten més sofriment.
En general les organitzacions pseudoespirituals agafen expressions extretes de les tradicions espirituals per adaptar-les als interessos de la societat, dels interessos egoics, com “recuperar la identitat”, “connectar amb l’espiritualitat per nodrir la vida”, entre altres. Evidentment, no es refereixen a cap identitat profunda; igual com el concepte que hi ha darrere d’espiritualitat, que hauria de nodrir la vida, resulta una mica banal. I, inversament, s’agafen expressions del món de les teràpies i s’apliquen a nocions espirituals, com quan es porta el concepte de “creixement personal” a l’àmbit de la consciència, ignorant que la consciència no pot créixer ni decréixer. Hi ha una confusió de termes, conceptes i pràctiques, fruit de la comprensió superficial del que és el jo, de la identificació amb el jo aparent, que és el que es vol cultivar, en comptes de transcendir-lo.
Hi ha un terme especialment que és objecte de confusió actualment, i és consciència. Així com fa un temps vèiem anuncis de cremes zen, decoració zen, etcètera, avui dia una de les paraules de moda en l’àmbit de les múltiples ofertes o propostes pseudoespirituals és consciència/conscient (negoci conscient, menjar conscient…). La consciència en aquest sentit és una cosa que s’utilitza per assolir diferents objectius, en comptes de ser allò en què ens deixem anar. Sincerament crec que no es fa amb mala intenció, i sembla que es refereixen al que s’entén per consciència en un sentit psicològic o derivat de l’atenció plena de què parlava més amunt, i no en el sentit més profund, com un coneixement immediat i directe, és a dir, oposat a la inconsciència generalitzada.
Controlar o deixar anar?
En aquesta nova orientació de la meditació tan generalitzada avui dia, es donen unes tècniques a la ment perquè pugui controlar-se a si mateixa i modificar l’experiència. Són tècniques orientades a controlar i manipular, doncs. S’ha de reconèixer que, per mitjà del control mental, podem aconseguir moltes coses, com calma mental, concentració, etcètera. Aquestes tècniques, degudament emmarcades, podrien ser uns exercicis preparatoris, però és evident que, mentre sigui la ment qui dirigeixi l’experiència, no ens portarà a despertar-nos a la natura essencial.
En el budisme zen aquesta tendència de la ment a controlar, a manipular, s’intenta deixar anar des del començament. Això és el fonament de la pràctica.
Per despertar a la naturalesa essencial que som realment hem de poder anar més enllà de les ambicions d’aquesta personeta que seu a meditar, més enllà de qui controla i de qui manipula. Ens n’hem d’alliberar per alliberar-nos.
Sigui com sigui, com diu un dels vots del Bodhisattva, “Les portes del Dharma són incomptables i és el meu anhel aprehendre-les totes”. Per tant, benvingudes siguin les paraespiritualitats si constitueixen una porta perquè algú que busqui més enllà trobi l’autèntic missatge de Buda.
Article publicat en el número 6 de la revista Pelle Maha, l’octubre del 2022.